Un dia assolellat

Avui ha estat un dia assolellat, un dissabte de calma. Després dels esdeveniments d’ahir a Catalunya, el meu país d’acollida, tinc la necessitat d’expressar el que penso.

Vaig néixer a Belfast l’any 1965. Vaig viure l’entrada de l’exèrcit britànic a Irlanda del nord al principis dels anys 70, en teoria per protegir la població nacionalista dels atacs dels unionistes britànics.

De nen jugava a tirar pedres als protestants, l’enemic. Enemic? Recordo, anys més tard, manifestar-me a favor dels presoners de la IRA en vaga de fam, el primer, Bobby Sands, era veí meu. Recordo escenes de violència i de morts.

Vaig presentar un escrit a un concurs per afavorir la convivència a Irlanda del nord. Vaig escriure un text sobre els missioners d’Irlanda que van portar el cristianisme de nou a molts llocs d’Europa després de la caiguda de l’imperi romà. I vaig suggerir que la unió de les dues illes britàniques dins d’una Europa unida seria una solució per al conflicte. Encara crec que una república britànica dins la Unió Europea seria la solució del conflicte irlandès i del Brexit.

Vaig marxar d’Irlanda del nord als 18 anys a viure i estudiar a Anglaterra. Després vaig venir a Barcelona, en part per viure en un país normal.

Amb els anys he vist que hi ha molts que pensen que no viuen en un país normal. Que Espanya no els representen. I hi ha molts altres que pensen que sí. He vist i he comprés les emocions de molts amics amb la proclamació de la república, he vist el contrari també.

Quan vivia a Irlanda del nord no havia Twitter ni Facebook ni Whatsapp. Les noves tecnologies ens han permès avançar en molts aspectes, però també poden fer molt de mal. Quan vaig llegir el tweet del Rufian sobre les 155 monedes de plata vaig pensar en com el President Puigdemont es devia sentir. Tota la situació actual em recorda la novel·la de Tom Wolfe, The Bonfire of the Vanities.

 

A l’escola ens esforcem per a ensenyar els alumnes que poden fer un món millor per a tots si actuem sempre des d’una mirada empàtica. Només des d’aquesta perspectiva podem donar l’oportunitat per aprendre i innovar per al bé de tots i totes.

En defensa de l’escola catalana

Fa 26 anys que treballo en una escola catalana. Tinc ara un passaport irlandès però vaig néixer a Irlanda del Nord, dins del Regne Unit. He tingut passaport britànic o irlandès en diferents moment, tant em fa.

Jo vull donar les gràcies a les persones que he conegut, que essent català parlants, m’han parlat sempre en català. De tots i totes he aprés una nova llengua que m’han obert les portes a una nova cultura.

Jo he viscut, tot i ser d’adult, el que pretén l’escola catalana, que tots els alumnes de Catalunya aprenguin les dues llengües de convivència de manera natural. És un model que funciona i que ha aportat molt a la societat actual del país. Les llengües són eines vitals per promoure la comunicació, la convivència i l’empatia.

No sé què passarà en els propers dies, però desitjo de tot cor que ningú fa mal a les escoles catalanes, models de convivència des de fa anys. Som i serem escoles catalanes.

What Do I Expect from Elementary School? Not this.

Just read this post and wanted to share it.

Boils Down to It

When I put my children on the bus in the morning, the wish I call out to them after kissing their heads, is, “Have a good day!” Pure and simple.

Now, I know that not every day can be a birthday party, and not all things in life should be made into a fun activity. My wish is not overly naïve or idealistic, it is simply that they enjoy their day at school.  It is my hope that even if there are moments of the day when things don’t go well, or times when they are frustrated, or they find something to be particularly challenging, the overall feeling when they return home is not negative.

I want them to have had enough positive experiences, enough moments of engagement, enough creativity and fun built into their day that “good” is the predominant mood descriptor.

That is not currently the case.

The…

View original post 1.278 more words